Por Gemma Martínez Moix

No em queda gaire estona per acabar el meu torn de cambrera d’hotel, només m’he d’encarregar d’una habitació més i ja podré marxar cap a casa. L’última habitació que hem de fer la meva companya i jo és una de les més cares, perquè està a l’últim pis de tot i té unes vistes que abracen tota la costa, així que sempre ens assegurem de deixar-la perfecta per quan tornin els clients. Obro les finestres perquè es ventili i, quan ja hem començat a netejar-la, ens posem a xerrar sobre la mateixa idea que fa anys que ens ronda pel cap: tot i que ens hem passat mitja vida netejant les habitacions dels hotels, mai no hem pogut gaudir d’unes bones vacances en un establiment luxós d’aquest tipus, i això que ens en morim de ganes! Ara bé, si mai anem de viatge, no serà pas a la costa. Ja n’estem fartes, de veure el mar! És l’únic que veiem quan fem la feina, així que la muntanya seria una destinació més que perfecta!

Quan ho tenim tot enllestit sortim al passadís, però immediatament ens quedem sorpreses en veure una dona molt ben plantada que, pel que sembla, fa estona que s’espera al costat de la porta de l’habitació, amb la cartera a la mà. Deu ser la clienta que s’hi allotja, perquè ens pregunta educadament si ja pot entrar-hi. Li responc que sí, que ara mateix l’acabem de netejar, i, amb una inclinació de cap i un somriure als llavis, hi entra. Quan tanca la porta, m’adono que li ha caigut un bitllet dels grossos a terra, així que el recullo i truco a l’habitació. La porta s’obre d’una revolada i en surt la dona, amb cara inquisitiva. Li ensenyo el bitllet i li dic que li ha caigut al passadís. Se’l queda mirant i després em somriu i l’agafa. Ens pregunta si sempre som nosaltres, les que li netegem l’habitació. Li responc que sí, i, tota preocupada, li pregunto si ha trobat alguna cosa malament. Ens tranquil·litza i ens assegura que no, que tot el contrari, i, mirant el bitllet que li acabo de tornar, em dona les gràcies. Llavors, torna a entrar a dins i la meva companya i jo marxem, decidides a descansar tot el que queda de dia.

No torno a pensar en aquest incident fins a l’endemà, quan hem de tornar a netejar l’habitació d’aquella dona, que avui marxa de l’hotel. En entrar-hi, obro les finestres per ventilar-ho tot i la meva companya va al bany per netejar-lo. De cop, sento que fa un crit i vaig cap allà corrents. Al mirall, hi ha una fletxa dibuixada amb pintallavis que assenyala un sobre que hi ha col·locat al costat de la pica del lavabo. No hi ha res escrit, però quan l’obrim veiem dos bitllets de tren i una nota: “La millor manera d’agrair-vos la vostra feina és regalant-vos el que més us mereixeu: una estada en un dels nostres establiments de luxe a la muntanya, amb una habitació sense vistes al mar, és clar! La directora de l’hotel.”